Bíblia Catalana 2007 (BEC)

Joan 6

Després d’això, Jesús se n’anà a l’altra riba del llac de Galilea, el de Tiberíades.

El seguia una gran gentada, perquè veien els miracles que feia amb els malalts.

Jesús pujà a la muntanya i es va as-seure allí amb els seus deixebles.

La Pasqua, la festa dels jueus, ja era a prop.

Llavors, Jesús alçà els ulls i, veient la gran gentada que se li acostava, diu a Felip: “On podrem comprar pa per a donar-los menjar?”

Això ho deia per provar-lo, perquè ell ja tenia pensat el que anava a fer.

Felip li va contestar: “Ni amb dos-cents denaris de pa no en tindríem prou perquè a cadascú li’n toqués un bocí.”

Aleshores, un dels seus deixebles, An-dreu, germà de Simó Pere, li diu:

“Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent?”

Jesús li digué: “Feu seure la gent.” En aquell indret hi havia força herba. S’assegueren en nombre d’uns cinc mil homes.

Jesús prengué els pans, i després de donar gràcies els repartí als qui estaven asseguts, i també els repartí els peixos. Els en donà tant com van voler.

Quan van quedar satisfets, digué als seus deixebles: “Recolliu els trossos que han sobrat, a fi que no es perdi res.”

Els van recollir, i van omplir dotze cistelles amb els trossos dels cinc pans d’ordi que van sobrar als qui havien menjat.

Aquella gent, en veure el miracle que havia fet, deien: “Aquest sí que és el profeta que havia de venir al món.”

Jesús, però, sabent que tenien inten-ció d’endur-se’l a la força per fer-lo rei, es va retirar altre cop a la muntanya, tot sol.

Cap al tard, els seus deixebles van baixar al llac,

s’embarcaren i es van dirigir cap a Cafarnaüm, a l’altra riba del llac. Ja s’havia fet fosc i Jesús encara no se’ls havia reunit.

A més, el vent bufava amb força i el llac s’anava encrespant.

Quan ja havien remat unes tres o quatre milles, van veure Jesús que s’acostava a la barca caminant sobre el llac, i van tenir por;

però ell els digué: “Sóc jo, no tingueu por.”

Llavors anaven a recollir-lo a la bar-ca, però en aquell moment la barca va tocar terra al lloc on anaven.

L’endemà, la gent que s’havia quedat a l’altra banda del llac s’adonà que allí només hi havia hagut una barca i que Jesús no havia embarcat amb els seus deixebles, sinó que ells havien marxat sols.

En això que unes barques de Tibe-ríades van atracar prop del lloc on, des-prés que el Senyor havia donat gràcies, havien menjat el pa.

Quan la multitud, doncs, s’adonà que ni Jesús ni els seus deixebles no hi eren, van pujar a les barques i se n’anaren a Cafarnaüm a buscar Jesús.

El van trobar a l’altra banda del llac, i li digueren: “Rabí, quan has arribat?”

Jesús els respongué: “De debò us dic que em busqueu no perquè vau veure els miracles, sinó perquè heu menjat pa i us heu atipat.

Cal que treballeu, però no pas pel menjar que es fa malbé, sinó pel menjar que perdura fins a la vida eterna, que és el que us donarà el Fill de l’Home; perquè aquest és el qui Déu, el Pare, ha marcat amb el seu segell.”

Llavors li preguntaren: “Què hem de fer per dur a terme les obres que Déu vol?”

Jesús respongué: “L’obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell qui ell ha enviat.”

Li replicaren: “I tu, quin senyal presentes perquè el puguem veure i et cre-guem? Quines obres fas?

Els nostres pares van menjar el mannà al desert, tal com diu l’Escriptura: Els va donar pa del cel per menjar.”

Jesús els digué: “En veritat us dic que Moisès no us va donar el pa del cel, sinó que és el meu Pare qui us dóna el veritable pa del cel,

perquè el pa de Déu és aquell que davalla del cel i dóna vida al món.”

Li digueren: “Senyor, dóna’ns sempre d’aquest pa.”

Jesús els digué: “Jo sóc el pa de vida, qui ve a mi no tindrà fam; qui creu en mi no tindrà set mai més.

Però ja us he dit que tot i veient-me no creieu.

Tot aquell qui el Pare em dóna, vindrà amb mi, i el qui ve amb mi no el trauré a fora,

perquè jo no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat d’a-quell qui m’ha enviat.

I aquesta és la voluntat del qui m’ha enviat: que no perdi res d’allò que ell m’ha donat, sinó que ho ressusciti el dia darrer.

Aquesta, doncs, és la voluntat del meu Pare: que tothom qui veu el Fill i creu en ell tingui vida eterna; i jo el ressuscitaré el darrer dia.”

Aleshores els jueus el criticaven perquè havia dit: “Jo sóc el pa que ha baixat del cel.”

I deien: “Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pa-re i la seva mare, com és que ara diu que ha baixat del cel?”

Jesús els respongué: “No murmureu entre vosaltres.

Ningú no pot venir a mi si el Pare que m’ha enviat no l’atreu; i jo el res-suscitaré el darrer dia.

En els Profetes hi ha escrit: Tots seran ensenyats per Déu. Tot aquell qui escolta el Pare i aprèn d’ell, ve a mi.

No és que algú hagi vist el Pare; el Pare només l’ha vist el qui procedeix de Déu. Aquest sí que ha vist el Pare.

Us ho ben asseguro: el qui creu en mi té la vida eterna.

Jo sóc el pa de vida.

Els vostres pares van menjar el mannà al desert i van morir.

Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel, per tal que el qui en mengi ja no mori.

Jo sóc el pa vivent que ha baixat del cel; qui mengi d’aquest pa viurà per sempre, ja que el pa que jo donaré perquè el món visqui és la meva carn.”

Els jueus es posaren a discutir entre ells, i deien: “Com pot aquest donar-nos per menjar la seva carn?”

Els digué Jesús: “Us asseguro que si no mengeu la carn del Fill de l’Home i no beveu la seva sang, no tindreu la vida en vosaltres.

Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna; i jo el ressuscitaré el darrer dia.

Perquè la meva carn és veritable menjar, i la meva sang és veritable be-guda.

Qui menja la meva carn i beu la meva sang viu en mi i jo en ell.

Així com el Pare vivent m’ha enviat i jo visc per mitjà del Pare, així també el qui em menja viurà per mi.

Aquest és el pa que ha baixat del cel; no és com el que van menjar els vostres pares i van morir: qui mengi aquest pa viurà per sempre.”

Aquestes coses les va dir ensenyant a la sinagoga, a Cafarnaüm.

Després d’escoltar-lo, molts dels seus seguidors van dir: “Això que diu és massa fort. Qui pot acceptar-ho?”

Però Jesús, que en el seu interior sabia que els seus seguidors estaven cri-ticant tot allò, els digué: “Això us es-candalitza?

I què, doncs, si veiéssiu pujar el Fill de l’Home allà on era abans?

El que vivifica és l’Esperit; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són esperit i són vida.

Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen.” És que Jesús, des d’un principi, ja sabia quins eren els qui no creien i qui era el qui el trairia.

I deia: “És per això que us he dit que ningú no pot venir a mi si no li és donat pel Pare.”

Des d’aquell moment, molts dels seus seguidors es van fer enrere i ja no van tornar amb ell.

Jesús, llavors, preguntà als Dotze: “¿Que potser voleu marxar vosaltres també?”

Simó Pere li respongué: “Senyor, a qui aniríem? Si tu tens paraules de vida eterna,

i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.”

Jesús els respongué: “¿No us he es-collit jo a vosaltres dotze, tot i que un de vosaltres és un enemic?”

Es referia a Judes, fill de Simó Isca-riot, perquè aquest, que era un dels Dot-ze, l’havia de trair.

Catalan 2007 (BEC)