A A A A A
Bíblia en un any
Gener 12

Gènesi 23:1-20
1. Sara visqué cent vint-i-set anys; aquesta fou la seva edat.
2. Sara va morir a Quiriat-Arbà, és a dir, Hebron, al país de Canaan. I Abraham va anar a fer el dol per Sara i a plorar-la.
3. Després va deixar el lloc del seu mort i dirigint-se als hitites els parlà d’aques-ta manera:
4. “Sóc un foraster que resideix entre vosaltres. Doneu-me una propietat sepulcral en el vostre territori perquè pu-gui retirar i sepultar el meu mort.”
5. Els hitites van contestar a Abraham:
6. “Escolta’ns, senyor meu. Tu ets un príncep de Déu entre nosaltres; enterra el teu mort en la més selecta de les nostres sepultures. Ningú de nosaltres no gosarà negar-te el seu sepulcre perquè hi enterris el teu mort.”
7. Abraham es va alçar i s’inclinà reverentment davant els ciutadans hitites,
8. i els va dir: “Si permeteu que jo retiri el meu mort i l’enterri, escolteu-me i intercediu a favor meu davant d’Efron, el fill de Sóhar,
9. a fi que em cedeixi la cova de Macpelà, que és seva, la que es troba a l’extrem del seu terreny. Que me la ce-deixi pel seu valor exacte com a pro-pietat sepulcral entre vosaltres.”
10. I Efron, l’hitita, seia entre els seus conciutadans i va contestar a Abraham, de manera que ho poguessin sentir els hitites i tots els qui es trobaven a la porta de la ciutat:
11. “No, senyor meu. Escolta’m: Et ce-deixo el camp i et dono la cova que hi ha. Davant els meus conciutadans et faig aquesta donació. Pots enterrar-hi el teu mort.”
12. Abraham s’inclinà reverentment al-tre cop davant la gent del país
13. i es dirigí a Efron, en presència de tota la població, i li digué: “Fes el favor d’escoltar-me. Et pago el que val el camp; accepta-m’ho i enterraré el meu mort.”
14. Efron contestà a Abraham:
15. “Senyor meu, escolta’m. Un terreny que val quatre-cents sicles de plata, qui-na importància pot tenir entre tu i jo? Enterra, doncs, el teu mort.”
16. Abraham s’hi avingué i, davant del poble hitita, va pesar, per a Efron, la plata que aquest havia dit: quatre-cents sicles de plata usual al comerç.
17. Així, el camp d’Efron que és a Macpelà, davant de Mambré, tant el camp com la cova que hi ha, amb tots els arbres que encerclen el terreny,
18. esdevingueren propietat d’Abraham a la vista dels hitites i de tots els qui es trobaven a la porta de la ciutat.
19. Tot seguit, Abraham va sepultar la seva muller Sara a la cova del camp de Macpelà, davant de Mambré, és a dir, Hebron, a la terra de Canaan.
20. D’aquesta manera, el camp i la cova van passar dels hitites a Abraham com a propietat sepulcral.

Gènesi 24:1-67
1. Abraham era ja un home vell i carregat d’anys, i el Senyor l’havia beneït en tot.
2. Abraham digué al seu servent més antic de la casa i administrador de les seves propietats: “Posa’m la mà sota la cuixa,
3. que et vull fer juramentar pel Senyor Etern, Déu del cel i de la terra, que no cercaràs per al meu fill una dona d’entre les filles dels cananeus, amb els quals convisc,
4. sinó que aniràs a la meva terra i a la meva parentela, i triaràs una dona per al meu fill Isaac.”
5. I el servent li digué: “Però si la dona no em volgués seguir fins a aquest país, ¿hauré de fer tornar el teu fill a la terra de la qual vas sortir?”
6. Abraham li respongué: “Te’n guarda-ràs prou, de dur allà el meu fill!
7. El Senyor Etern, Déu del cel, que em va treure de la casa del meu pare i de la terra de la meva parentela, i que em va parlar i em va fer el jurament: ‘A la teva descendència donaré aquesta terra, ell enviarà el seu àngel davant teu i tria-ràs d’allí una dona per al meu fill.’
8. I si la dona no et volgués seguir, quedaràs dispensat del compromís d’aquest jurament que ara em fas. Però de cap manera no duràs el meu fill allà.”
9. Llavors, el servent va posar la mà sota la cuixa del seu amo Abraham i li prestà jurament sobre aquest afer.
10. El servent va triar deu camells del ramat del seu amo i va marxar, portant amb ell el bo i millor de les pertinences d’Abraham, i es va dirigir cap a Aram-Naharaim, a la ciutat de Nahor.
11. A les afores de la població, vora el pou, va fer agenollar els camells, al cap-vespre, a l’hora que surten les dones que van a buscar aigua.
12. I digué: “Senyor, Déu del meu amo Abraham, fes que jo avui pugui reeixir, i afavoreix el meu amo Abraham.
13. M’estaré aquí, a la vora del pou, mentre les noies de la població surten a pouar aigua.
14. De manera que la noia a qui di-ré: ‘Decanta la gerra perquè begui’, i ella em respongui: ‘Beu, i també abeuraré els teus camells’, aquesta serà la que tens designada per al teu servent Isaac, i en això sabré que afavoreixes el meu amo.”
15. I succeí que encara no havia acabat de parlar que Rebeca sortia amb la gerra a l’espatlla. Era la mateixa que li havia nascut a Betuel, el fill de Milcà, que era la muller de Nahor, germà d’Abraham.
16. La noia era de molt bona presència, donzella, que no havia conegut encara cap home. Va baixar a la font, va omplir la gerra i va tornar a pujar.
17. El servent va cuitar d’anar al seu encontre, i li digué: “Si et plau, deixa’m beure una mica d’aigua de la teva gerra.”
18. Ella va contestar: “Beu, senyor meu.” I tot seguit va baixar la gerra al seu braç i li donà de beure.
19. En acabar de servir-lo, li digué: “Vaig a pouar-ne també per als teus camells, fins que s’hagin ben abeurat.”
20. A l’instant va buidar la gerra a l’abeurador i va anar de pressa al pou altre cop a pouar, i va treure aigua per a tots els camells.
21. Mentrestant, l’home l’observava en silenci, fins a estar segur de si el Senyor afavoria la seva missió o no.
22. Quan els camells van acabar de beure, l’home va treure una arracada d’or, que pesava mig sicle, i dos braçalets, per als seus braços, que pesaven deu sicles d’or,
23. i li digué: “De qui ets filla? Digues: A casa del teu pare, hi ha lloc perquè nosaltres hi puguem passar la nit?
24. Ella li respongué: “Jo sóc filla de Be-tuel, el fill que Milcà infantà a Nahor.”
25. I hi afegí: “També tenim força palla i farratge, i prou lloc per a passar la nit.”
26. Llavors l’home es va prosternar i va adorar el Senyor
27. tot dient: “Beneït sigui el Senyor, el Déu del meu amo Abraham, que no ha escatimat la seva benvolença i la seva fidelitat al meu amo. El Senyor m’ha encaminat fins a la casa dels germans del meu amo.”
28. La noia es va afanyar a dur la notícia d’aquestes coses a casa de la seva mare.
29. Rebeca tenia un germà que es deia Laban. Aquest va córrer a trobar l’home a les afores, vora la font,
30. perquè havia vist l’arracada i els bra-çalets als braços de la seva germana i havia sentit les paraules de Rebeca quan deia: “Això m’ha dit aquell home.” Així, doncs, va anar a trobar l’home que estava prop dels camells, vora la font,
31. i li digué: “Vine, beneït del Senyor. Per què t’has de quedar a fora, si jo tinc preparada la casa i hi ha prou lloc per als camells?”
32. L’home va entrar a la casa i van descarregar els camells i els van fornir de palla i farratge, i d’aigua perquè ell i els homes que l’acompanyaven es ren-tessin els peus.
33. Després els van servir el menjar, però ell digué: “No menjaré fins que hagi dit el que haig de dir.” Li respon-gué: “Parla, doncs.”
34. Ell digué: “Jo sóc servent d’Abraham.
35. El Senyor ha beneït abundosament el meu amo i ha arribat a ser molt ric: l’ha proveït de ramats d’ovelles i de vaques, plata i or, servents i serventes, camells i ases.
36. I Sara, la muller del meu amo, quan ja era molt gran li van infantar un fill, al qual ha deixat tot el que té.
37. El meu amo m’ha fet prometre sota jurament: ‘No cercaràs per al meu fill una dona d’entre les filles dels cana-neus, al país dels quals habito,
38. sinó que aniràs a la casa del meu pare, a la meva parentela, i triaràs una dona per al meu fill.’
39. Jo vaig dir al meu amo: ‘Potser la dona no voldrà venir amb mi.’
40. Ell em va respondre: ‘El Senyor, en presència del qual jo camino, enviarà el seu àngel amb tu i farà prosperar el teu afer, a fi que triïs per al meu fill una dona que sigui de la meva família i de la casa del meu pare.
41. Quan arribis a la meva família, lla-vors quedaràs lliure del jurament. I si no te la volen concedir, també quedaràs lliure del jurament.’
42. De manera que avui, quan he arribat a la font, he dit: ‘Senyor Etern, Déu del meu amo Abraham, si és la teva volun-tat de fer prosperar el camí que he emprès,
43. m’estaré aquí a la vora la font, i sigui que la noia a la qual diré: ‘Deixa’m beure una mica d’aigua de la teva gerra’,
44. i em contesti: ‘Beu tu, i també abeuraré els teus camells’, serà la dona que el Senyor té destinada per al fill del meu amo.
45. Encara no havia acabat de parlar interiorment, que s’ha presentat Rebeca amb la gerra a l’espatlla, ha baixat a la font i n’ha tret aigua. Jo li he dit: ‘Et prego que em deixis beure.’
46. De seguida ha baixat la gerra de damunt seu, bo i dient-me: ‘Beu tu, i abeuraré també els teus camells.’ He begut i ella ha abeurat també els ca-mells.
47. Jo li he preguntat: ‘De qui ets filla?’ I ella m’ha dit: ‘Sóc filla de Betuel, el fill de Nahor que Milcà li va infantar.’ Llavors li he posat aquesta arracada al nas i aquests braçalets als braços,
48. i postrant-me he adorat el Senyor, i he beneït el Senyor Etern, el Déu del meu amo Abraham, que m’ha conduït pel bon camí fins a triar la filla del germà del meu amo per al seu fill.
49. Ara, doncs, si voleu ser benvolents i lleials amb el meu amo, digueu-m’ho; si no és així feu-m’ho saber també, perquè jo pugui saber cap a on girar-me.”
50. Laban i Betuel van contestar: “Aquest afer prové del Senyor; nosaltres no po-dem dir-te si està bé o malament.
51. Mira, aquí present tens Rebeca: pren-la i vés; que ella sigui la muller del fill del teu amo, tal com el Senyor ha decidit.”
52. Així que el servent d’Abraham va sentir les seves paraules, es prosternà a terra adorant el Senyor.
53. Després el servent va treure joies de plata i d’or i vestits, que va donar a Rebeca. També va obsequiar amb rics presents el seu germà i la seva mare.
54. Ell i els homes que l’acompanyaven van menjar i van passar la nit allí. L’en-demà al matí, quan es van llevar, ell va dir: “Permeteu-me que torni on és el meu amo.”
55. Però el germà i la mare de la noia van dir-li: “Deixa que ella es quedi un temps amb nosaltres, potser deu dies, i després ja marxarà.”
56. Ell, però, va contestar: “No m’entre-tingueu. Ja que el Senyor ha dut a bon terme el meu afer, deixeu-me tornar a casa del meu amo.”
57. Ells van dir: “Cridem la noia i vegem que ens diu ella.”
58. Van fer venir Rebeca i li van preguntar: “Vols anar amb aquest home?” I ella va contestar: “Hi aniré.”
59. Llavors van acomiadar la seva germana Rebeca amb la seva dida, el servent d’Abraham i els seus homes.
60. I van beneir Rebeca amb aquestes paraules: “Oh, germana nostra, que si-guis mare de milers de miríades, i la teva descendència conquereixi la porta dels teus enemics.”
61. Rebeca i les seves serventes es van alçar, van muntar dalt els camells i van seguir l’home. Així fou com el servent va prendre Rebeca i va marxar d’allí.
62. Mentrestant, Isaac, que habitava a la terra del Nègueb, havia anat al desert del pou de Lahai-Roí,
63. i cap a mitja tarda va sortir al camp per meditar, i heus aquí que, aixecant la vista, veié que venien uns camells.
64. Al mateix temps, Rebeca va alçar els ulls i veié Isaac. Desmuntant del camell
65. va preguntar al servent: “Qui és aquell home que ve caminant pel camp al nostre encontre?” Respongué el servent: “És el meu amo.” Llavors ella es va tapar la cara amb un vel.
66. El servent va explicar a Isaac tot el que havia fet.
67. Isaac va fer entrar Rebeca a la tenda de la seva mare Sara, la prengué i ella esdevingué la seva muller, i la va esti-mar molt. Així es va consolar de la pèrdua de la seva mare.

Salms 7:1-5
1. (Lamentació. De David. Que cantà al Senyor a causa de Cuix, el benjaminita.) Senyor, Déu meu, en tu he confiat; salva’m dels meus perseguidors i deslliura’m,
2. no fos que, com un lleó, em pren-guessin la vida, me l’arrabassessin i ningú no me’n deslliuri.
3. Senyor, Déu meu, si he fet això que diuen, si hi ha culpa en les meves mans,
4. si he tornat mal a qui confiava en mi — jo que disculpo el qui em vol mal sense motiu —,
5. que em persegueixi l’enemic i m’a-trapi, que esclafi a terra la meva vida i colgui en la pols la meva honra. ( Pausa )

Proverbis 3:7-8
7. No et consideris prou savi, tem el Senyor i aparta’t del mal
8. que serà saludable per al teu cos i enfortirà els teus ossos.

Mateu 9:1-17
1. Llavors Jesús pujà en una barca, va passar a l’altra riba i va anar a la seva ciutat.
2. Allà li van portar un paralític ajaçat en una llitera. Jesús, veient la fe que tenien, digué al paralític: “Confia, fill: els teus pecats et són perdonats.”
3. Uns mestres de la Llei es deien dintre seu: “Aquest blasfema.”
4. Jesús, que sabia el que pensaven, els va dir: “Per què malicieu dintre vostre?
5. Què és més fàcil, dir: Et són perdonats els pecats, o bé dir: Aixeca’t i posa’t a caminar?
6. Doncs ara sabreu que el Fill de l’Home té autoritat a la terra per a perdonar els pecats.” I diu al paralític: “Alça’t, carrega’t la llitera i vés-te’n a casa.”
7. L’home es va alçar i se’n va anar a casa seva.
8. Veient això, la multitud, plena de re-verència, donava gràcies a Déu per ha-ver donat als homes una tal autoritat.
9. Tot marxant d’allí, Jesús va veure un home, anomenat Mateu, que estava assegut a la taula dels tributs, i li digué: “Segueix-me.” Ell s’aixecà i el va seguir.
10. S’esdevingué que, mentre estava Jesús assegut a taula, es van presentar a la casa un bon grup de recaptadors i de pecadors, que es van entaular amb Jesús i els seus deixebles.
11. Quan els fariseus se n’adonaren van dir als deixebles: “Com és que el vostre mestre menja amb els recaptadors i els pecadors?”
12. Però ell, que ho va sentir, els va dir: “No són pas els qui estan bons els qui tenen necessitat de metge, sinó els malalts.
13. Aneu i acabeu d’aprendre què vol dir: El que vull és compassió i no pas sacrificis. Perquè no he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors.”
14. Aleshores el van anar a trobar els deixebles de Joan i li van dir: “Com és que nosaltres i els fariseus fem dejuni, i, en canvi, els teus deixebles no dejunen?”
15. I Jesús els digué: “¿És que poden estar de dol els convidats a les noces mentre el nuvi és amb ells? Prou vindrà un dia que el nuvi els serà pres; llavors dejunaran.
16. Ningú no apedaça un vestit vell amb roba sense estrenar, perquè el pedaç tiba del vestit i l’estrip es fa pitjor.
17. Tampoc ningú no aboca vi novell en bots vells; altrament, els bots es reben-ten, el vi es vessa i els bots es perden. El vi novell cal abocar-lo en bots nous, i totes dues coses es conserven.”